Sobre la dignitat de Catalunya

Aquest últims dies estic preocupat, és més possiblement indignat i contrariat amb molta gent de la resta d'Espanya, i fins hi tot algún que ens fa creure que se sent català. El fet és que em pregunto perquè? No hauria de ser motiu d'alegria o simplement d'optimisme el fet de que la societat catalana, encapçalada aquest cop per els diaris més llegits del país, hagi donat un pas endavant i hagi fet públic el que pensen molts catalans?
Possiblement és que jo personalment no dongui importància a la decisió de l'obsolet Tribunal Constitucional, no perquè no vulgui un Estatut per a Catalunya, sinó perquè jo i molts d'altres volem quelcom més, i molts dels que subscriuen l'editorial del Dijous, inclosos alguns diaris, està clar que trobem en aquest retràs i en aquest maltractament cap a nosaltres, un reclam més per optar per la via sobiranista.
I si a més ens tracten de tontos com sempre sinó que a més ens titllen de nazis i es creuen que podran fer amb nosaltres el que vulguin, doncs que no s'ho creguin. El poble de Catalunya està ja fa dies encès, i m'agradaria que se sabés. Si no tinguéssim motius per queixar-nos d'aquí dues setmanes no se celebraria un referèndum popular per reclamar, i ho dic amb majúscules, la INDEPENDÈNCIA. I no seran quatre sinó 700.000 els cridats a votar. Permeteu-me l'aforisme "Es de ser inútiles" no veure el que passa amb nosaltres, puc entendre que divergeixin de pensaments, però que no puguin veure que som molts amb ganes que les coses vagin d'una manera diferent, si que no m'entra al cap. Així doncs la veritat no sé com acabarà el conte però alguna cosa em diu que algú ens farà cas, no?

Sinó seguirem com sempre: mig escarranxats, cagant-nos en tot i veient-les passar...
Quines casualitats té la vida, no trobeu?